N O N P L U S U L T R A
Englantina d'or als Jocs Florals Sants, Hostafrancs i la Bordeta 2016
Obriu-me
de bat a bat els finestrals
que
soni el meu pensament en clau de sol
demà
el cor ja no m'empenyerà la sang
Que
es faci la llum sobre els pàl·lids llençols
abans
que esdevinguin cendra amb el meu cos
Serà
el cel que m'és promès més regalat?
Quin
destí més alt diran els verds xiprers?
No
hi haurà als meus ulls un paradís més grat,
que
sé que la terra meva és el meu cel
i
res no hi puc fer jo en qüestió d'arrels
Deixeu-me
ser aigua, terra, vent i foc
-
sia la meva darrera voluntat -
que
ja he viscut l'exili sense horitzons
i
una absència coronada de reixats
amb
un retorn d’oreneta tan somniat
Vull
tornar en aigua de pluja algun instant
per
sadollar l’espígol i el romaní
i
nodrir el cirerer que m’ombreja el mas
al
davallar pels rierols més antics
Que
no n'ha sabut mai de ploure el meu país
I
quan canti els mots dels poetes de la pàtria
que
el meu alè sigui el vent suau de llevant
i
a la pell del mar hi dibuixi solcs d’aire
Que
voldré evocar els lents estius enyorats
germinant
records d'escuma i de coralls
Vull
destil·lar dins el vi els meus focs follets
abaltint-me
sobre el pàmpol de la vinya
que
el meu cor, com les redoltes, lloï el cel
Vull
aclucar les pestanyes com ho fa el dia
i
ser la sang de la meva terra antiga
Vull
ser el foc que escalfa el pa de cada jorn
inflamar
el crepuscle de nits estivals
El
sol mediterrani que a foc lent cou
les
romàniques espatlles dels altars
endolcides
per la pàtina dels anys
Que
cal més d'un Déu, set dies i set nits
i
el coratge i la suor que ens ve de lluny
per
crear un indret més bell que el meu país
Cal
l'home, el seny, la rauxa, la falç i el puny
i
el silenci ple d'orígens dels seus murs
Si
és malfiança que em disculpin les deïtats
-
ser cabut ens ve de mena als catalans-
però
no em cal el setè cel per restar en pau
Eva Moreno Bosch
