dimecres, 28 de març de 2018

FIBRA ÒPTICA


Relat guanyador III Concurs de relats per dramatitzar- Indòmit Teatre




Fibra què? Òptica? no...ja m'hi veig, jo...Comunicación...y para qué quiero ir más
rápido?... Res... ya le he dicho que no. Adéu, adiós.
Comunicación... què sabran ells! Les presses que tenen avui en dia. Tot ha d'anar ràpid.
Pues a mi no em dóna la gana, colla de ploms. Roky, has fet bé de néixer gos. Quan em
toqui reencarnar em demanaré ser gos, però em fa l'efecte que sempre m'ho demano i
sempre em toca ser un avi. I ser avi en aquest món és ben fotut, Roky, tant com ser el gos
d'un avi solitari.....Fibra òptica...Es pensen que són els amos de la comunicació...van ben
perduts...Au, ja fosqueja. Fa trist l'hivern. Mira el balcó del davant...aquell test ahir tenia
dues flors... ja li han caigut...Que avorrits els balcons. Quan encara es podia estendre al
balcó era més entretingut...Ara tot ho hem de fer de cara a la galeria interior. La roba
estesa fa vell i impúdic. Em fa gràcia això d'impúdic, a la roba neta no hi ha vergonyes.
Estendre la roba sempre ha estat un acte públic de purificació. Tu, com a gos, no ho
entens però tenir roba estesa al sol és com posar l'ànima a redimir . Antes no calia anar
missa, a cada safareig i a cada terrat s'hi eixugaven pecats. Ara no, ara resulta que la
roba estesa espanta els turistes i fa misèria. Què coi sabran de misèria... Ara tot passa de
portes endins, de pantalles endins. Tot això que ara fan per internets antes es feia als
carrers, a les places, i als terrats. Les cordes dels tendals eren la fibra òptica de l'època.
Per aquells fils corrien les notícies del veïnat, i ràpides que anaven. No fallaven mai, que
això de l'internet es veu que falla, falla molt i llavontes es queden tots cagats perquè se'ls
para el món. Antes pujar a estendre era estar al món...ara no, ara més qui menys té
assecadora, una altra andròmina del diable... Doncs no hi havia passat jo hores al terrat...
De ben petit m'amagava dins el gibrell de la roba neta i m'extasiava amb aquella olor a
net... A tu també t'agradava de cadell, et rebregaves dins els llençols i gemegaves de
gust, cabrit, que m'ho foties tot ple de pèls. Ma mare també m'hi treia ràpid del gibrell, d'un
clatellot...La mare... Feia olor de sabó de Marsella, i fins i tot de gran les seves mans
tenien encara aquell aprest dels llençols recent plegats. De ben petit, quan la veia
estendre la roba pensava que estàvem de festa, com qui posa banderoles i garlandes al
terrat per a fer revetlla, alternant llençols, camises i peces íntimes. Estenien totes a l'hora,
com si el rellotge biològic de les dones les dugués a coincidir prop del cel per purificar les
faltes. I en la manera d'estendre-les, les dones desvetllaven les mesures d'amor...sí, no et
pensis tu que les pinces es posen a la babalà, una pinça pot ser una pessigada o un
fermall d'or. Fins fa poc, observant la bugada estesa a un balcó aprenies qui eren els teus
veïns. Ara no, ara la gent es coneix posant-se una foto a internet com si això digués
alguna cosa d'un mateix, i encara en hi ha que busquen parella així. Sí, noi, tu ensumes
figues i la gent mira fotos a una pantalla. Collonades. Tu mira l'estenedor i sabràs si qui
estén té parella o fills, i quants en té, i com els estima. Si la seva roba és trista, alegra o
inquietant... hi ha roba inquietant. Sí, sí, no giris les orelles, que el primer cop que vaig
veure els sostenidors de l'àvia Lola estesos com dos immensos iglús al sol, vaig desvetllar
el secret de les generoses prominències de les dones. Vaig descobrir que servien per a
guardar-hi els tresors més preuats. Perquè l'àvia Lola tenia dèria a guardar tots els bocins
de pa sec i d'ençà d'aquell dia vaig entendre que els duia dins aquells iglús...
Als terrats tots els secrets veien el sol, les notícies corrien els cables dels tendals que ja
voldrien aquests de la fibra òptica. Les coses es feien diferent...trobo que hi havia més
humanitat, més amor. Però ara....Quant d'amor hi ha en l'acte de posar una rentadora i
estendre-la a una galeria interior? Cap. És un acte de solitud . Tan sols com estem tu i jo
Roky, tan sol està el món sencer. I ni tan sols mirar per aquest balcó ens consola... El
telèfon un altre cop? Que se'n vagin a la merda, no necessitem res tu i jo.
 
 
Eva Moreno Bosch

diumenge, 18 de setembre de 2016

N O N     P L U S   U L T R A 


 Englantina d'or als Jocs Florals Sants, Hostafrancs i la Bordeta 2016 

 

                                       Obriu-me de bat a bat els finestrals

                                       que soni el meu pensament en clau de sol

                                       demà el cor ja no m'empenyerà la sang

                                       Que es faci la llum sobre els pàl·lids llençols

                                       abans que esdevinguin cendra amb el meu cos



                                      Serà el cel que m'és promès més regalat?

                                      Quin destí més alt diran els verds xiprers?

                                      No hi haurà als meus ulls un paradís més grat,

                                      que sé que la terra meva és el meu cel

                                      i res no hi puc fer jo en qüestió d'arrels



                                     Deixeu-me ser aigua, terra, vent i foc

                                     - sia la meva darrera voluntat -

                                    que ja he viscut l'exili sense horitzons

                                    i una absència coronada de reixats

                                    amb un retorn d’oreneta tan somniat



                                   Vull tornar en aigua de pluja algun instant

                                   per sadollar l’espígol i el romaní

                                   i nodrir el cirerer que m’ombreja el mas

                                   al davallar pels rierols més antics

                                   Que no n'ha sabut mai de ploure el meu país



                                  I quan canti els mots dels poetes de la pàtria

                                  que el meu alè sigui el vent suau de llevant

                                  i a la pell del mar hi dibuixi solcs d’aire

                                 Que voldré evocar els lents estius enyorats

                                 germinant records d'escuma i de coralls



                                 Vull destil·lar dins el vi els meus focs follets

                                 abaltint-me sobre el pàmpol de la vinya

                                 que el meu cor, com les redoltes, lloï el cel

                                 Vull aclucar les pestanyes com ho fa el dia

                                 i ser la sang de la meva terra antiga



                                Vull ser el foc que escalfa el pa de cada jorn

                                inflamar el crepuscle de nits estivals

                                El sol mediterrani que a foc lent cou

                                les romàniques espatlles dels altars

                                endolcides per la pàtina dels anys



                                Que cal més d'un Déu, set dies i set nits

                                i el coratge i la suor que ens ve de lluny

                                per crear un indret més bell que el meu país

                                Cal l'home, el seny, la rauxa, la falç i el puny

                                i el silenci ple d'orígens dels seus murs



                                Si és malfiança que em disculpin les deïtats

                                - ser cabut ens ve de mena als catalans-

                                però no em cal el setè cel per restar en pau

Eva Moreno Bosch

dissabte, 11 de juny de 2016

E S T I M A D A    I E M M A



Estimada Iemma *,

Serà perquè els deures de la vida no em permeten seure ni un moment per badar, que la vida ha pensat en mi i, per sort o per dissort, la setmana passada corrent al gimnàs m’ha arribat una lesió que em manté postrada al sofà. No res, però en tinc per uns dies de repòs. I així, amb la ironia d’agrair al destí aquest regal, fa dos dies que bado mirant més enllà del balcó, exercici aquest tan útil per valorar el que som, el que tenim i, saps iemma, també aquell tòpic d’on venim i per a què.

Des d’aquell maig en què em vàreu facturar amb la millor de les intencions cap a Catalunya, o La Hispània com deies tu, i vaig arribar a casa la nanna* Aisha, la meva vida s’ha anat fent gran i veloç com un allau de neu. Són aquests moments de calma els que em permeten aquests dies sortir d’aquella immensa bola blanca i mirar enrere amb perspectiva per adonar-me’n de quant difuminat i esmorteït és el record d’aquell dia, iemma.
Entre aquestes boires del record persisteix la imatge de l’Aisha ajustant-me el hijab* sobre els cabells desgavellats pel viatge, m’abraçava en benvinguda i m’atabalava a preguntes que no em deixava temps per a contestar.

Recordo els primers dies a l’escola, el sentiment de raresa i el nus al pit que no gosava treure el cap fins a la gola per a plorar-lo. Tot el que m'era proper quedava més i més enrere cada dia que passava i era un fet que sabia irrevocable. No trobava armes per sobreviure en un món tan aliè.
Però avui, mare, aquell mot, aliè, es queda encallat en aquells dies que conformen el passat. El dia de la meva arribada un ganivet va caure sobre la paraula passat i la va segar en dos, va deixar un abans i un després que existeixen i un temps en mig, aquell aliè, que ha desaparegut i del qual només en conservo aquell hijab penjat al rebedor de casa, com a prova palpable del meu origen, me'n vaig desfer de tots els altres, com et deu haver explicat la nanna, no sense un sentiment de nostàlgia que es debatia amb una fortalesa que m’era tan nova.

Aquell primer passat està fet d’imatges tan nítides com les nostres nits al poblat sota el cel amarat d’estels que sempre cobreix l’ Atlas. Un núvol constant de nens que ens passejàvem pel poblat sense haver mai sospitat que hi havia més mons que aquell, les vetllades vora el foc en què l’oncle Rashid ens narrava incansable històries ancestrals en un tamasigh tan net que ressona de manera cristal·lina en els replecs de la memòria, com hi són les teves mans sempre emblanquinades amassant el pa, i el calor bullent del te entre les mans, la roba assecant-se sota un sol sòlid i encegador, l’olor d’espècies aferrada a l’adob de la casa...

El meu patrimoni emocional comença amb aquestes imatges i aquests regals sensorials. Seguidament hi ha un buit, com una mà zenital que hagués furgat el
meu quadern de bitàcola arrencant-ne uns quants fulls. I, immediatament després, em trobo amb el present, aquest que em manté mirant al buit més enllà del balcó.
En moments com aquest és quan més ressona el teu silenci, que després de gairebé vint anys continua tan esmolat i punyent. Sé que no goses preguntar per mi, però em consta que l'Aisha et manté al corrent de la meva vida i que quan et parla de mi l'escoltes amb els ulls clucs i una engruna de rancúnia o penediment se t' escapa en forma de llàgrima. L'Aisha, que per a tu hagués hagut de ser la meva protecció materna ha esdevingut amb el pas del temps la figura de la germana i amiga, en ella he trobat la mare que els anys i la distància m'han tret, molt a malgrat meu. No li ho retreguis, sense ella el meu cor i les ganes de viure no haguessin sobreviscut.

No sé com posar-me, el dolor al genoll no remet. M'he pres la medicació però només noto una somnolència espessa com un núvol. Tinc sort de la Noé, que ve als vespres,quan acaba els entrenaments, a donar-me un cop de mà amb la casa i fer-me el sopar.
D'ençà que va trencar la seva anterior relació li he fet molt de costat, ens trobem molt bé juntes i des del primer moment hem sentit una connexió gairebé astral.. Potser te'n riuràs d'això, però sento com si hagués jugat amb ella milers de vegades a fet i amagar pel poblat, com si haguéssim compartit tanta vida juntes , en canvi fa poc més d'un any que ens coneixem, i ni tan sols amb ningú altre no he sentit la confiança que ella em dóna.

Amb els homes no he estat mai afortunada, ja ho saps. Gairebé tots, abans o després, esperaven trobar en mi l'estereotip de la dona immigrada que clama la salvació a canvi d'un servei vitalici de muller servicial i perfecte, per no dir d'algun que, estant-se amb mi, ha pretès d'exportar la poligàmia a malgrat de la cultura amfitriona i, evidentment, dels meus sentiments. Quina ironia de pensar que aquest hagués estat candidat a gendre ideal pel sol fet de ser àrab.
Els que hem volgut sobreviure lluny de casa hem hagut de lluitar constantment amb els prejudicis que ens afecten, i ara, que se'm considera una dona plenament integrada, me n'adono que no sabria dir-te qui té en realitat més prejudicis: nosaltres, ells, o tots plegats.
A fi de comptes, iemma, la llengua i el passaport, la bíblia o l’alcorà, el rimmel o la henna.. perden la forma primària, absoluta, quan fem un pas endavant i ens quedem amb la humanitat de les persones com a únic passaport o religió i com a màxim enaltidor de la bellesa.

Comença a caure la tarda, aquest hivern no perd vitalitat i clava gèlides dentades a cada crepuscle. S'enfosqueix lentament la teulada de l'edifici del davant i una parella d'ocells s'arrauleix dins el colomar.


Li he demanat a la Noè que es quedi a viure amb mi. A ella l'han proposada com a entrenadora d'un equip de primera divisió, hauria de viure a la ciutat per a més comoditat. Però això no és inconvenient perquè la novel.la que tot just he iniciat
esdevé al bell barri barceloní de Gràcia, on acabo d' instal·lar el meu estudi i nou habitatge.
Després, per la primavera, anirem amb la Noé en missió voluntària a Nicaragua. Ella presideix una oenegé de suport als infants i ha aconseguit pressupost per a muntar un centre escolar. Em recorda a tu quan veig com es fa estimar i la paciència que té amb els nens.

Iemma, on tens els ulls?
Els has aclucat o mires més enllà del balcó com he après a fer jo?

Sempre teva,
Adira


  • * Iemma : mare
  • * Hijab: vel
  • * Nanna: tieta materna 

    Eva Moreno Bosch 

dijous, 10 de març de 2016

A B S È N C I A


A B S È N C I A
 Saint-Cyprien en Roussillon, 1939

PREMI ENGLANTINA XXXIV JOCS FLORALS DE CALELLA



Jo també vaig marxar un vespre
i vaig caminar nit enllà
duia la fe dins la butxaca
i dins la butxaca un forat

Exèrcit de tanta tristesa
l’enyor encongit a les mans
vencent cada isarda carena
una nit de llavis molt blaus

Lleuger era el meu equipatge:
memòria, coratge, dissort
l’honor i la meva contrada
tot ben rebregat dins el cor

Érem una constel·lació
d’estels sense cap univers
satèl·lits d’una llibertat
engrillonada als nostres peus
 
Maldant per un punt cardinal
on jeure per plorar-ho tot
on hivernar la nostra història
i espolsar-ne cada any la pols

Calia  abandonar per viure
i viure per abandonar
Quan el bressol esdevé mort
i l’únic somni  és retornar

                    I al coronar el darrer cim                   
sanglotava el meu primer adéu
darrer sadoll per mes pupil·les
curulles del paisatge teu

Jo vaig ser un gra d’aquella sorra
a la platja de Saint-Cyprien
que errant del foc a les brases
em creia a resguard del combat

Jo també vaig deixar aquell vespre
un llibre antic mig començat
i una llavor de primavera
que no em va poder esperar

I el meu riu, i l’era i un mas
un fusell i un bocí de pa
Enrere deixava el meu poble
amarat  de fel i de sang

No sabre mai dir què vam perdre
ni tan sols sé què vam guanyar
si vèncer vol dir resistir
si viure vol dir abandonar

Jo també vaig tornar un matí
al meu riu, el llibre i el mas
La mateixa pàgina oberta
coberta amb el  polsim dels anys

I mai va ser l’absència oblit
ans, un afany més persistent
La llibertat del meu país
De voler ser per seguir sent

                                Eva Moreno Bosch


dilluns, 18 de maig de 2015

U N A   P À T R I A   T A N    P E T I T A 
Accèsit VIII Jocs Florals d'Esplugues - Englantia d'Or




Volem la terra petita
abraonada per muntanyes
des del sol naixent al sud
on les finestres descloses
saludin el mar de l'est
mosaic de blaus infinits
bressol de la nostra història
que ha escrit llevant amb els vents

Aquesta terra petita
llevada amb les nostres mans
amb pedra noble i antiga
rauxa i seny que ens ve d'antany
la tants de cops malmenada
per forana iniquitat
i tants de cops ressorgida
amb aquell coratge ancià

Terra de portes obertes
que no ha creat cap deïtat
ni amb set dies ni amb set nits
senders amables que el poble
lentament a mà ha escolpit
esbrossant les males herbes
a cop de força i de sang
a cop de mots i de falç

Una terra tan petita
que abastin les nostres mans
unides en el desig
de seguir amb el nostre afany

Volem el que som i serem
tant si es vol com si no es vol
fèrtil terra esplendorosa
que cove un tresor avial:
nostra bella llengua mare
que mai no ens faran callar

                                                                                                         Eva Moreno Bosch